L’educació socio-emocional en la família té com a objectiu principal aconseguir una relació familiar basada en l’afecte, la comunicació i el respecte. Aquestos objectius tan humans necessiten mètodes també humans. Moltes vegades en casa i, de vegades també, en l’escola s’utilitzen mètodes punitius basats en el càstig i les recompenses perquè mai ningú els ha dit com resoldre una situació difícil i, malauradament, acaba l’escena amb crits, menyspreus i desqualificacions.

Hem de tenir en compte que les paraules poden ferir emocionalment i que quan un xiquet rep un càstig aprèn la manera de no ser descobert la pròxima vegada. Crea ressentiment cap a la persona que imposa el càstig. Des de la vessant emocional de l’educació ens centrarem en ajudar-lo a millorar la conducta però tenint també en compte els seus sentiments.

No val de res intentar modificar conductes si ignorem la causa i els sentiments que els provoquen. A més no es pot culpabilitzar pels sentiments, només es poden fer restriccions sobre la conducta. Els pares solem no acceptar moltes vegades els sentiments dels nostres fills.

Joan: No m’agraden les llenties.
Mare: com que no t’agraden?, en el col·legi sí que te les menges.

Maria: Què calor fa!. Vaig a treure’m la camiseta.
Mare: Què dius?, si fa un fred que pela. Posat la camiseta de seguida!.

El xiquet aprèn que la seva percepció de les coses no es vàlida, només conta la percepció dels pares.

Quantes vegades, quan entrem en conflicte amb els fills, utilitzem un llenguatge poc respectuós:

T’he dit que vingues ací. Ací mane jo.

I quan ja no podem més recorrem de vegades a l’insult.

Així no li parlaríem a un amic. ¿Quina cosa ens porta a utilitzar amb els xiquets un llenguatge de vegades tant violent?.

Potser models apresos .

La educació socio-emocional ha de fer servir un mètode que es base en la comunicació utilitzant un llenguatge que protegisca els sentiments. D’aquesta manera els conduïm cap a la autodisciplina permetent el diàleg sobre allò que sent i posant límit o restringint només les conductes. Des d’aquest model comprensiu, les restriccions son més fàcils d’entendre.

Pare: saps que abans de dinar no mengem xocolata. Entenc que tens gana però podràs menjar-ne després del postre.

Els límits s’han d’establir amb seguretat. Un esquema que pot servir-nos és el següent:

  • Reconèixer el desig. Sé que t’agradaria comprar-ho tot.
  • Declarar de manera explícita la norma o límit. Només comprem llepolies el cap de setmana.
  • Senyalar cóm es pot satisfer el desig. El dissabte podrem comprar-ne.
  • Ajudar-lo a expressar el seu sentiment o ressentiment. Imagine que estàs enfadat o disgustat per que en tenies molta gana.

Des de la família i també des de l’escola tractarem de resoldre els problemes o les situacions de conflicte d’una manera eficaç però humana, en un ambient en què el xiquet cresca segur de sí mateix.

Pares i docents hem de treballar conjuntament per l’objectiu últim de l’educació socio-emocional: EDUCAR PER A SER.

Anna Sapena, psicòloga.

S.P.E. A-11. MARINA ALTA. Telf: 96.578.38.33. Fax: 96.642.42.12. Correu-e: 03403002@ edu.gva.esL’educació socio-emocional en la família té com a objectiu principal aconseguir una relació familiar basada en l’afecte, la comunicació i el respecte. Aquestos objectius tan humans necessiten mètodes també humans. Moltes vegades en casa i, de vegades també, en l’escola s’utilitzen mètodes punitius basats en el càstig i les recompenses perquè mai ningú els ha dit com resoldre una situació difícil i, malauradament, acaba l’escena amb crits, menyspreus i desqualificacions.

Hem de tenir en compte que les paraules poden ferir emocionalment i que quan un xiquet rep un càstig aprèn la manera de no ser descobert la pròxima vegada. Crea ressentiment cap a la persona que imposa el càstig. Des de la vessant emocional de l’educació ens centrarem en ajudar-lo a millorar la conducta però tenint també en compte els seus sentiments.

No val de res intentar modificar conductes si ignorem la causa i els sentiments que els provoquen. A més no es pot culpabilitzar pels sentiments, només es poden fer restriccions sobre la conducta. Els pares solem no acceptar moltes vegades els sentiments dels nostres fills.

Joan: No m’agraden les llenties.
Mare: com que no t’agraden?, en el col·legi sí que te les menges.

Maria: Què calor fa!. Vaig a treure’m la camiseta.
Mare: Què dius?, si fa un fred que pela. Posat la camiseta de seguida!.

El xiquet aprèn que la seva percepció de les coses no es vàlida, només conta la percepció dels pares.

Quantes vegades, quan entrem en conflicte amb els fills, utilitzem un llenguatge poc respectuós:

T’he dit que vingues ací. Ací mane jo.

I quan ja no podem més recorrem de vegades a l’insult.

Així no li parlaríem a un amic. ¿Quina cosa ens porta a utilitzar amb els xiquets un llenguatge de vegades tant violent?.

Potser models apresos .

La educació socio-emocional ha de fer servir un mètode que es base en la comunicació utilitzant un llenguatge que protegisca els sentiments. D’aquesta manera els conduïm cap a la autodisciplina permetent el diàleg sobre allò que sent i posant límit o restringint només les conductes. Des d’aquest model comprensiu, les restriccions son més fàcils d’entendre.

Pare: saps que abans de dinar no mengem xocolata. Entenc que tens gana però podràs menjar-ne després del postre.

Els límits s’han d’establir amb seguretat. Un esquema que pot servir-nos és el següent:

  • Reconèixer el desig. Sé que t’agradaria comprar-ho tot.
  • Declarar de manera explícita la norma o límit. Només comprem llepolies el cap de setmana.
  • Senyalar cóm es pot satisfer el desig. El dissabte podrem comprar-ne.
  • Ajudar-lo a expressar el seu sentiment o ressentiment. Imagine que estàs enfadat o disgustat per que en tenies molta gana.

Des de la família i també des de l’escola tractarem de resoldre els problemes o les situacions de conflicte d’una manera eficaç però humana, en un ambient en què el xiquet cresca segur de sí mateix.

Pares i docents hem de treballar conjuntament per l’objectiu últim de l’educació socio-emocional: EDUCAR PER A SER.

Anna Sapena, psicòloga.

S.P.E. A-11. MARINA ALTA. Telf: 96.578.38.33. Fax: 96.642.42.12. Correu-e: 03403002@ edu.gva.es